dimecres, 26 de juny del 2013

REVETLLA DE SANT JOAN AMB ELS XINORROS

Cap allà al mes de març amb l'arribada del bon temps, entre l'arròs i els postres, vam decidir amb la resta de famílies que vam viatjar a la Xina, passar unes vacances tots plegats per rememorar els dies intensos que vam passar en aquest país que ens ha portat el millor que tenim. 
Després de revisar agendes i veient que era impossible coordinar una setmana que ens anés bé a tots quatre, vam triar la revetlla de Sant Joan.

Buscarem quelcom tranquil, lluny dels molestos petards, amb camins per córrer, espai perquè els ninos escampin la boira i allunyat de carreteres i carrers per evitar mal de caps. 
Dit i fet. Cap de Setmana a Olost de Lluçanès a la casa El Teixell . Una casa construïda el 1910 i completament restaurada i acondicio-nada per famílies que busquin tranquil·litat, cant d'ocells pel matí i espai per la canalla que no te l'acabes. 

El pla estava a punt, la casa llogada i les tasques distribuïdes. Així que vam posar rumb cap a Olost. Primer inconvenient. Marxem 3 dies i la gent de l'escala que ens veu ens pregunta molt espantats si marxem de casa... per sempre. Per què!!!




Em calia una càmera amb ull de peix per agafar a la foto tot el que dúiem, però tot hi va caber i no ens vam deixar res. 

Vam arribar els primers, tot just a l'hora de dinar. La Montse, la mestressa del Teixell ens va ensenyar tota la casa i de seguida ens vam fer un dinar pim pam, tot esperant que arribessin els altres. Lamentablement, la Marta i en Biel no van poder venir per una sèrie d'esdeveniments desafortunats. Mosquits, monedes a l'estómac, etc...

Mentre esperàvem als Diaz-Campanyà, l'Arlet i jo vam anar a investigar els voltants de la casa mentre l'Eli es quedava al jardí. Com que és més de ciutat que un semàfor, va tancar la porta, no fos que entressin lladres, sense tenir en compte que no hi havia picaport d'entrada, i que les claus eren al pany per dintre. Tota una especialista. #etfelicitofilla 

Quan van arribar amb la Yishu, afamats, la Montse encara no havia tornat de Vic i no podíem entrar a casa, tot i que ho vam intentar de totes les formes possibles.



Finalment va arribar la Montse que a mesura que s'atansava reia per sota el nas. Aquests pixa-pins...

Finalment vam poder obrir i entre riures i històries van arribar els Ferrer-Pinto des de Palafolls amb l'Àlex Jiaping, el rei de la festa atès que en Biel no vindria.

Aquell vespre vam fer una truita de patates excepcional i mentre els ninos anaven a dormir els grans ens la vam cruspir sense temps a fer-li ni una foto.

Vam anar a dormir d'hora, doncs jo volia matinar per anar a córrer per la munió de camins que envolten la casa. 
9 km de investigació i esmorzar com un campió. 


Després ens esperaven a Camadoca a Santa Maria de Merlès, un lloc on preserven la fauna autòctona.

http://www.elbergueda.cat/Cultura/Museus-i-Centres-d-interpretacio/Camadoca-centre-de-cria-de-fauna-salvatge-i-educacio-ambiental

Hi viu una família, on la Nuri se'n cuida de fer les visites amb la inestimable col·laboració del Joan, un marrec de tot just 5 anys que en sap més dels animals que no sabré jo en tota la meva vida. 




Vam veure Esturions, anguiles, crancs, tortugues, eriçons, ducs, bisons, cigonyes, i els ninos es van portar súper bé, ja que van estar 2 hores atents a les explicacions de la Nuri i en Joan.

Un cop enllestida la visita, vam tornar al Teixell, on en Sebas ens havia de obsequiar amb uns macarrons amb Sèpia deliciosos. No les teniem totes si estarien per dinar, o bé per l'hora de berenar. Per si de cas, els ninos es van cruspir els macarrons amb tomàquet i un tall de peix. Els grans vam donar el benefici del dubte al Sebas que al final els va tenir enllestits per quarts de 3.



A la tarda, vam anar a pair els macarrons a Prats de Lluçanès, que celebrava el cercavila geganter, on van acudir els gegants de 22 pobles dels voltants i on la Yishu i l'Arlet, s'ho van passar bomba. Al principi es van ratllar amb el soroll de les gralles, però després ja no volien marxar. 



Cada cop m'agraden més els gegants i tot el que els envolta. Hi havia gegants de tota la comarca. Genial.

El diumenge pel matí, aprofitant el bon dia que feia, vam fer tom-bona i piscina. Com que la piscina era de dimensions reduïdes, només hi van entrar els ninos, mentre les mares els feien fotos com si fos en Neymar qui es banyava.


A mig matí, me'n vaig anar a preparar el foc per fer la carn amb la inestimable col·laboració d'en Rai, que m'anava portant les cerveses, no fos cas que m'eixugués amb tanta calor.





Mentre els foc es feia, els xinorros es van cruspir un plat d'arròs amb tomàquet, i una hamburguesa de vedella que feien una pinta extraordinària. La coordinació de migdiades va permetre que tots estiguessin dormint a l'hora justa que trèiem la carn i les botifarres del foc. 

Per la tarda, més tom-bona, passeig pels camins dels voltants i en Sebas i jo que vam anar a Perafita a buscar la coca de Sant Joan i el cava per fer la revetlla i la festa de la Yishu que tot just 15 dies abans havia fet els 3 anys. Un cop a Perafita vam coincidir amb una boda i ja sabeu com m'agraden a mi aquestes celebracions. Gent mudada, arròs, confeti... Vam poder gaudir de la sortida dels nuvis de l'església.


I finalment va arribar el moment esperat, LA FESTA DE LA YISHU i REVETLLA DE SANT JOAN. Els ninos van córrer i ballar la Katie Perry, la Lady Gaga, els Pretenders i fins i tot va sonar el Kiko Veneno. 


El Sebas i l'Eli van preparar unes caipirinhes delicioses tant per grans com per petits. 



Mentre L'Eli li fotia al gel amb la mà del morter, el Sebas movia les maraques com el Tom Cruise a aquella pel·lícula tan mítica. 

La petita Arlet, inclús es va prendre el seu primer combinat. Primer va provar i en veure que allò estava deliciós, es va fer espai a la taula i no va deixar ni una gota.


Dilluns vaig tornar a sortir a córrer pels camins de la masia. Tres quarts d'hora per fer quasi bé 8 km mentre la tropa dormia. Només a la segona volta va sortir en Floc a desitjar-me un bon dia i a dir-me que ja n'hi havia prou i que fes quatre estiraments i me n'anés a esmorzar una bona torrada amb pernil i formatge.

Aprofitant el dia més esplèndid que feia, vam fer més tom-bona, si bé els ninos no van voler piscina, perquè corria un ventet que feia fre-dar. L'Anna ens va cuinar un cus cus de verduretes, que qui el va provar va repetir. 

I tot just vam recollir i vam repetir l'acció de 3 dies abans. Com col·locar mitja casa dintre del maleter? M'estic convertint en un especialista. 







dimecres, 19 de juny del 2013

SORTIDA ANUAL VALL DE NÚRIA - JUNY 2013

El dilluns 17 de juny havia de ser un dia important. Arribava la sortida anual que els companys de feina duem a terme coincidint amb el dia de la construcció. Tot just és la 2ª edició i ja s'està convertint en un clàssic al calendari. 

La zona escollida va ser un cop més la Vall de Núria, si bé en aquesta ocasió no faríem l'Olla de Núria degut a les recents nevades. Però intentarem fer cim al Puigmal.

Així doncs, a les 5 del matí sona Sigur Ros al despertador, i m'aixeco com un nen que va d'excursió amb els amics del cole.


Una complexa xarxa logística ens havia de reunir a La Garriga a les 6:15. Jo passava a buscar al Xavi, l'Alberto a l'Òscar, el Jordi al Carlos... Al final ens presentem 5 a l'hora pactada. El Carlos cau de l'aventura lamentablement. 

Doncs sense més dilació carretera i manta. Bé, carretera i gaudir de les situacions inversemblants que li succeeixen al Jordi a diari. És un pou d'anècdotes que ens mantenen en mode "descojone" ON, fins a l'arribada a Ribes on fem un cafetó.

A les 8:10 iniciem camí a Queralbs, direcció Núria, tot seguint el camí vell de Núria i el track que el Jordi ha estat el.laborant al llarg de tota la setmana, juntament amb la farmaciola, manta tèrmica, etc. Hahaha, quin tio!! Grande Jordi. 



Tot i conèixer el camí i seguir el Trak, escollim el cantó del sol. #oletu. Quan ens n'adonem arribem al pont que travessa el Freser i uneix ambdós camins. 



Després de fer una mica el ruc (aquí encara rèiem) i creuar el pont, començo a tirar fort cap a dalt. El Xavi se m'enganxa com una paparra i els altres sembla que es queden però estrenyen les dents i aconsegueixen mantenir el ritme fins a arribar a Núria, on ens hi plantem en 2 hores. 



Molt apurats no anirien, perquè ens vam creuar amb una rossa que diu que marcava fred. Hahaha, tenen temps fins i tot per fixar-se en aquests detalls.

A l'esplanada del santuari parem a esmorzar i l'Alberto treu una ampolla de vi. Aquest tio té paraula. Portava tota la setmana dient-ho. El que passa que un entrepà de Nocilla amb un trago de Rioja, buf. Però que caram!!! un dia és un dia. 


El veieu el vi? Rioja de collita pròpia.

No hi ha perill d'allaus ni grans llengües de neu pel que iniciem l'ascens cap al Puigmal. Torno a tirar fort cap a dalt, però es comencen a sentir veus crítiques pel darrera. Seran Maricons!! Si soc l'únic que no ha vist que la rossa tenia fred!! 



Així que decideixo que sigui un altre qui marqui el ritme i aprofito per fer-me una foto de facebook. El que passa que no m'han tret amb les piernacas que se m'estan posant. Han preferit tirar de cel i núvols. 


El Xavi i l'Oscar es posen a tirar a molt bon ritme i jo em quedo amb l'Alberto i el Jordi que feien més mala cara. A mitja pujada descarrego de pes a l'Alberto cosa que agraeix i el Jordi comença a queixar-se del vent, del ritme imposat al primer tram i de que mai ho havia passat tan malament. Quin teòric aquest Jordi. Hahaha. Però que consti que és qui va veure la marca del fred a la rossa que baixava de Núria.



Al cap de 3 hores fem Cim, però amb prou feines ens hi podem quedar ja que el vent sostingut era fortíssim i les ratxes potser arribaven als 100 km/h. Era complicat mantenir-se dret. Fem la foto i fotem el camp cap avall a buscar una zona arrase-rada que ens permeti menjar-nos els entrepans i beure'ns el vi. 


Realment el vent bufava amb força. A alguns els costava arribar a fer cim.



Tirem avall per la zona francesa, tot travessant les pistes d'Err-Puigmal,  Val a dir que la baixada es va fer llarga de nassos. El primer tram de baixada és "pestosillo" fins que no creues les pistes d'esquí i el vent no ens va permetre gaudir de les vistes. 



Els amics de Sant Joan de les Abadesses ens havien posat banderoles per seguir el camí. però quan ens en vam adonar havíem abandonat el trak que es trobava al fons de la vall que nosaltres estàvem crestejant. Però on caram ens duien aquesta gent? #Vahomeva
Vam haver de trencar muntanya avall on hi ha qui es va a posar a esquiar sobre la tartera. Després ens queixarem dels genolls.



Per sort aquesta variant del camí ens va regalar l'opció de contemplar com corrien un ramat d'animalons que no sabríem catalogar si eren muflons, o isards o simplement cabres munteses. Corns no en tenien, però la meva incultura en fauna i flora m'impedeix determinar de que es tractava i tampoc vaig estar hàbil a l'hora de fer-los unes fotos. També vam gaudir de les marmotes.



Però per sobre de tot, d'animalons, de trompetes de la mort, de fer cim amb ratxes de 200 km/h ó més, de creuar llacs gelats, per sobre de tot això, l'Alberto ens va obsequiar amb 2 moments impagables.



El primer d'ells és la pèrdua de la sola de la sabatilla. Per si no quedava baixada, el tio va decidir posar pneumàtics llisos  fins al final de la jornada.
I la segona, la classe pràctica de com posar-se crema solar a la zona de la coroneta sense treure's el Buff, que a l'hora feia de gorro. D'aquest segon instant no hi ha prova gràfica, però a fer de Déu que és cert. 

D'aquí fins al final no gaire més a destacar, més enllà que el Jordi continuava entossudit a seguir el trak al gps quan hi havia un camí marcat amb pintura blanca. Però bé, és el Jordi i "hay que quererlo así". 



Mireu mireu qui anava al davant!! Doncs el camí era cap a l'esquerra!! Menys mal que ens hem vam adonar aviat, si no apareixem  a Planoles o a Sant Joan de les Abadesses.

El Xavi que va passar a la fase "començo a estar molt putejat" i jo mateix que tenia ganes d'arribar i sobretot de no prendre mal, ja que l'any passat vaig haver de fer la Olla Interruptus per un esquinç de grau 2 tot baixant xino xano, com era el cas.

Finalment vam arribar a Queralbs després de 10 hores, i ens vam poder prendre una clareta ben freda mentre comentàvem la jugada.


Òscar (el alemán)     Jesús (The pupes)     Jordi (Mr. GPS)     Xavi (el guapu)     Alberto (Mr Slicks)

Diuen que algú encara se'n va anar a jugar al Pàdel...
Sembla ser que va perdre...
Per pallissa...
Un altre se'n va anar al Leroy Merlin, la seva segona casa...
I també diuen que n'hi ha un que a l'endemà va preferir mullar-se perquè no podia córrer...
El de la sabatilla "slick" no va respirar en tot el dia.
Jo estava bé. 10 hores per la muntanya i no em vaig trencar res.

Dades del dia:
Sortida Anual Vall de Ribes
Distància:    28,620 Km
Temps:       10:00 h
Desnivell +: 2.268 mts
Ritme:         17:39 min/km