MATAGALLS MONTSERRAT 2013

Fa poc més d'un any, sortint d'un partit de bàsquet ens vam acostar amb l'Oscar a Sant Llorenç Savall per portar-li uns entrepans i unes begudes isotòniques a un molt bon amic meu el Xavi, que havia decidit fer una travessa amb uns altres 2 companys, el Dani i l'Ivan. Era la Matagalls Montserrat. Ja l'havien fet en un parell d'ocasions i estaven preparant l'edició de 2012. Eren tot just la una de la matinada i mentre nosaltres ens en tornàvem a dormir, aquests sonats es decidien a seguir caminant tota la nit fins a arribar a Montserrat. 

Bé doncs, edició de 2013 el Xavi, l'Ivan, el Dani... i un servidor. De pensar que estaven sonats, a estar-ho jo també. 

Així doncs a les 12 del matí em recullen el Xavi i la Cristina per casa en direcció a la Plaça Joanic, on un autocar ens duria fins a Coll Formic per començar aquesta nova aventura. 

Són moments de tensió, de nervis, de por al desconegut, una barreja de sentiments que fan que la panxa vagi més laxa de l'habitual. La mami i l'Arlet baixen a acomiadar-me al carrer i a desitjar-me molta sort. Recollim al Dani i a l'Ivan i enfilem cap a Gràcia on ens havien de trobar amb molta d'altra gent que farien la mateixa travessa,

Un cop arribats a Coll Formic, és temps d'esperar. Acabar de revisar la motxilla, posar-te la targeta de controls de pas ben a mà, i d'observar el que fan els altres. Uns mengen, uns altres riuen, uns altres es posen cremes als peus i les cames però es nota un ambient de tensió, alegria i quelcom de Postureo, per què negar-ho.

 

En fi una espera que es va fer llarga però que per sort, sortíem a les 16:13 al principi de la prova. Abans de la sortida, fotos i més fotos, amb un amb l'altre, ara aquest no mira, ara l'altre no hi és...

I puntuals com un rellotge a les 16:13 començàvem l'aventura que no acabaria fins l'endemà.

Per davant, 85 km tot travessant el cor de Catalunya des del peu del Matagalls fins a la plaça del Monestir de Montserrat. 18 hores per parlar, riure, queixar-se, maleir, recordar...

El primer tram es puja suau fins al Pla de la Calma i des d'allà baixada eterna fins a Aiguafreda on està situat el primer avituallament i punt d'aigua. En aquest temps ens avança moltíssima gent que decideixen fer la travessa corrent. Uns herois. Nosaltres la farem a peu que així dura més. 

A Aiguafreda parem a fer un mos a treure'ns les pedres que hi havia a dintre la sabatilla i sense perdre molt de temps comencem a pujar cap al cap de munt d'una paret que no s'acaba mai. 

Primer contratemps: els pals no s'obren. Cagun l'os pedrer!! Al final els puc estirar fins a 1,45 i sembla que amb això podré anar tirant, almenys a les pujades. Grrr. 

A mitja pujada ens avança una xavala que tenia motius per seguir-la però a part que feia pujada jo havia vingut amb el Xavi i no el pensava deixar pas.

Quan ja érem al pla de Can janot veiem la lluna que ens indica que aviat es farà fosc. De fet ja portem quasi 4 hores de caminada i les cames comencen a fer mal. Doncs no queda res, mare meva, si al km 25 les cames fan mal que passarà al 60!!

Quan coronem a la carretera C-1413B continuem baixant fins al 2on avituallament situat al Coll de Poses al km 33. En aquest punt es dona un d'aquests fenòmens inexplicables. Un cop ens hem menjat els entrepans, els sucs i la fruita ens agafa un riure d'aquest ruc sense motiu i que no podem parar ni explicar-ne la causa. Suposo que són l'acumulació de tensió dels dies previs, la fatiga que comença a aparèixer després de 6 hores caminant sense pausa. 

Un cop sortim de l'avituallament, ens abriguem una mica doncs hi havia una mica d'humitat i tirem amunt fins al coll de Matafaluga on es trobava el control 4 i començava la temuda baixada llarga i pesada fins a Sant Llorenç Savall. La veritat és que no és tan pesada com me la va pintar el Xavi. Si que és cert que hi ha trams molt pendents i les cames ja no estan com al principi però quasi sense adonar-nos-en ja érem a Sant Llorenç on faríem una aturada un xic més llarga. 20 minuts si arriba. Hihi.

A Sant Llorenç em vaig menjar l'entrepà que duia de casa i em vaig prendre 2 tasses de brou que em van entrar de meravella. Tot just eren les 2 de la matinada i quan ens llevem per reiniciar la marxa osti tú la mare que em va parir!!!!  Quin mal parfavort!!! Allò no hi ha que ho aguanti!!! Tirem de dòping i em prenc un Enantium per afrontar la 2ª part de la travessa. Ens queden 39 km que... millor no dic el que penso... buf. Vinga som-hi iepaleeee!!!

Negra nit, silenci, recolliment i anar pujant, i anar baixant, ara per un corriol, ara per un altre. I això és La Mola? Doncs no encara queda. Collons però no era sortint de Sant Llorenç? Doncs no, Encara havíem de baixar fins a Les Arenes i pujar fins al Torrent de les Saleres. I jo que sé si allò era la Mola o el Molo o o o... Menys mal que un kilòmetre més enllà hi havia el 4art avituallament on hi havia DÒNUTS!!! 

Osti tú!! Me'n vaig fotre 3, un darrere l'altre. Sencers eh!! Demano disculpes als de darrera però es que a mi els Dònuts em perden. 

Però espera que hi havia que l'esperaven amb unes gambes. Amb 2 collons!!

Bé doncs situem-nos. Ens trobem al km 61,5. Portem 13 hores caminant i ens queden 24 km que en condicions normals es podrien fer en 4 hores, però com que no són normals, doncs comencen a aparèixer males llets, i jo que faig aquí, a mi no em tornis a enredar, et faig responsable que l'any vinent no siguem aquí, que si ets una vella pollera... 

IEP!!! Que vol dir que sóc una Vella Pollera. 

Resulta que el meu amic, company i, i, i, bueno está como un queso pero se queda en amigo. Bé doncs em diu que sóc com una vella pollera d'aquestes que va a comprar un pit de pollastre a la polleria i que li explica la vida a tothom, i que tothom se la treu de sobre. Però pollera eh!! No peixatera ni carnissera, no. POLLERA. Que diu que sóc molt pesat donant-li conversa a la gent a les 3 de la matinada. Doncs que vols fer? Si no parlo, m'adormo Otiàààà!!!

Bé seguim baixant o pujant o jo que sé... Devíem baixar perquè anava molt lleuger o això semblava. Un seguit de camins pel mig de les urbanitzacions de Matadepera i de cap al Control 7 que si us he de ser sincer, no recordo pas on era. Només recordo una pujada criminal per una pista de terra que deu ser això que diu del Coll del Queixal al tríptic de l'organització. 

Com tot el que puja s'ha de baixar, doncs vinga cap avall, som-hi que no ha estat res. Objectiu Vacarisses on ja es pot dir que no queda res. Aquí crec que vaig dormir i tot perquè tinc llacunes importants de per on vam passar. Recordo que el Xavi anunciava que es feia de dia i jo encara hi veia fosc. 

Finalment Vacarisses, entrepans de Nocilla i de sobrassada. Guai!! Vinga a fer rots de sobrassada fins a Monistrol!! El Xavi diu que se'm veia un ou. Deba ser de lo inflats que els tenia, els ous i una altra cosa. Parfavort!! les 8 del matí i no em puc ni llevar quasi i em diu que mantingui les formes i que em tapi l'ou. Vahomeva!!! Vete a tu Pueblo!!!

També no sé que em deia del mocador al cap que si semblava una barretina o un barrufet o no sé tu. Val a dir que hi ha moltes coses que no les recordo el que em fa pensar que quan era jove i valent i no recordava l'endemà algunes coses de la nit anterior, no era pas per la cervesa. O les cerveses. Només vaig veure aigua, Gatorade, Brou i suc de taronja. Bé i un parell d'Enantiums que ara que ho penso això fa dòping, no? A veure si serà això. 

A on som? A Vacarisses. Al costat d'unes noies de Girona que exclamaven que les formigues els feien la trabanqueta. Això darrer ho vaig comprendre arribant a Montserrat. No sé pas les vegades que m'ho va explicar el Xavi. Xavi ets un encant. Ets molt bona persona. Ho saps, oi?

Allà al fons veu Montserrat. Ja no queda res. Ja està això. Només s'ha de pujar a Montserrat. Total...

Fem el Control 9 i ens trobem un personatge, perquè aquest sí que és un personatge. Val a dir que tant el Xavi com jo havíem apostat que no hi seria, doncs, pam aquí el tenim. Puntual, fresc, net, i rialler. El gran Jordi, un generador d'anècdotes inesgotable.

A partir d'aquest punt ja tot van ser rialles i bromes. Tret de la trucada de l'Ivan que deia que s'havia caigut i que l'havien hagut d'ajudar a sortir d'un forat, tot i que a final va arribar a Montserrat tot i patir un esquinç de grau 2. Un heroi. No sé pas si la Núria deu pensar el mateix.

Vam començar a pujar cap al monestir corrent com si no fes 18 hores que caminàvem. He d'advertir que les pelis són un pel llargues perquè el Jordi va de Ridley Scot i fa uns travellings de l'òstia.

Tant llargs que no es poden ni penjar. Quin tio.

De mica en mica vam anar guanyant alçada i vam començar a patir la calor tot i que a dalt es veia tapadot. En aquest punt no sé si es la muntanya, el dòping, les ganes d'arribar, o que però ni hi ha dolor ni cansament ni res. Tot i que després veient les fotos, sembla que sí que anava cansat. El Xavi no perquè el Xavi és un campeón, que no entrena mai però sempre està fort i valent. Per mi que aquest entrena en la sombra con compañía... tú ja m'entens!!

I finalment arribàvem a les escales que et deixen a l'aeri i on ja es respira l'ambient de la plaça. Val a dir que aquí jo ja plorava. Sí que passa És molt emocionant això tu!! Per lo menys la primera vegada. I lo millor és que les meves reines no havien arribat encara perquè la meva senyora en 41 anys no ha s mai ni a la Sagrada Família ni a Montserrat. I després va a fer Via. Quina botifler.

I d'aquí al final petons i abraçades amb la Cristina que ens havia vingut a rebre. I sembla ser que el pare del Xavi, que després no era tal o sigui que també li faltava sucre al "bello".

Darreres escales i patapam! MONTSERRAT 18 hores i 43 minuts després d'haver sortit de Coll Formic amb moltes històries per explicar i que he intentat resumir en aquesta estona. Espero no haver-vos avorrit i sinó, escolta, dues pedres. La Vella Pollera dixit. Hahaha

A la poca estona van arribar les meves princeses sense les quals no podria fer aquestes coses. Per allò de la força i el carinyo i aquestes coses cursis que es posen en els agraïments. Hahaha. La veritat és que hi penses força vegades i agraeixes un missatge a les 6 del matí donant-te ànims. I trobar-les allà dalt encara que no hi siguin quan arribes és la òstia. Us estimo molt.

Doncs això ha estat a grans trets la meva primera experiència a la Matagalls Montserrat, on puc dir que igual que quan vaig creuar l'arribada de la Marató sabia que en faria una altra, puc assegurar que l'any vinent tornaré a ser a Coll Formic puntual amb aquesta cita.

 

Agrair l'Ivan, el Dani, el Jordi, a l'Àngel els seus consells, al Jordi Ojeda per ser allà baix esperant-nos per pujar, a l'Òscar, el Carlos per ser-hi durant la nit animant-nos amb els missatges, a la Cris per dur-nos, per recollir-nos per cuidar-nos per animar-nos de dia, de nit, per mimar-nos...

Agrair l'Eli per ser la millor persona del món, l'Arlet per ser l'Arlet. La meva família per ser-hi en uns moments difícils, que sí home que el papa es curarà i es posarà bo de seguida.

Agrair l'organització de la Matagalls Montserrat, els voluntaris i tota la gent que de forma altruista ens cuida i ens mima durant la travessa.

Però per sobre de tots i molt per sobre, GRÀCIES XAVI.

BESIBERRI SUD

Com que aquesta sortida va ser pur Rock 'n Roll, la cançó del dia és pur Rock 'n Roll. Love Removal Machine.

La segona setmana de les vacances la passaríem arran de platja on difícilment faríem cap cim, però vam continuar agafant forma perquè estava previst realitzar el meu primer 3000 en terres catalanes i gairebé es podria dir que a nivell general, doncs al Perú, tot i pujar fins als 4.500 metres durant el camí Inca, la dificultat era gairebé nul.la

El Besiberri seria el primer cim de categoria que intentaria coronar. 

Per tal d'aclimatar-me a l'alçada, un cop arribat a Santorens el matí primer vaig decidir fer una sortida pel meu compte cap al capdamunt de la Serra, on prendria contacte amb l'alçada, si bé el camí era senzill i sense grans desnivells. 

A les 7 del matí sortia de casa amb el convenciment que m'agafaria l'aiguat doncs els entesos del poble m'havien dit la nit abans que si anava tan lluny, em mullaria. El cert és que el contrast de temperatura era descomunal.

Un cop a Solanos, la vista de Santorens era molt tranquil·la i tot apuntava que no veuria gaire gent en força estona, pel que vaig decidir agafar el mòbil i buscar quelcom que escoltar perquè la caminada no fos tan pesada. Amb la vista n'hi havia prou, però si amés podia anar aprenent anglès, molt millor.

A l'alçada de Sant Vicenç Ferrer, ja podíem veure la Roca de Sant Salvador i l'embassament d'Escales. 

En les pròximes 4 hores els únics habitants que vaig veure, m'esperaven al Tossal Gros.

I finalment vaig parar a esmorzar per sobre del Munyidó un cop es trenca cap a l'altra vall, camí de Calvera.

Tot veient el massís del Turbón.

Un cop aclimatat a l'alçada només calia esperar que arribés el Zorro i el bon temps, ja que no m'atreviria a pujar un 3000 sense el convenciment que el temps seria extraordinari.

El dijous 15 era el dia assenyalat. El Zorro arribava el 14 al vespre i em va assegurar que no es tiraria enrere. Així que efectivament, a quarts de 9 arribava de Barcelona i a quarts de 10 enganyàvem al Joan sala per què vingués també.

A les 6 del matí havíem quedat al Pedrís de Santorens i tots puntuals vam acudir inclús el Joan Sala que havia passat mala nit i havia vingut a avisar que finalment no podria venir.

Així doncs, sortim puntuals cap al pàrking de Conangles d'on sortiríem amb destí Besiberri i final a Caldes de Boí a l'altra vall.

Al mateix pàrking, vam coincidir amb 3 valencians que ens acompanyarien fins al capdamunt del Besiberri tot i que ells continuarien fins al Refugi Ventosa i Calvell a l'Estany Negre. Comencem a agafar altura per un camí molt ben marcat tot travessant salts d'aigua espectaculars.

De seguida quasi sense adonar-nos-en arribem als llacs on es podia veure la immensitat de la Vall del Besiberri. I al fons el massís de la Maladeta i l'Aneto.

A partir d'aquí i un cop superat el llac, per davant començava l'autèntic Rock 'n Roll. Una paret impressionant de pedra, roca i glaç que ens portaria al coll d'Abellers a pocs metres de coronar el Besiberri Sud. Com que no dúiem grampons la nostra feina era sortejar la glacera, que en cas d'haver-ne dut potser també ho haguéssim hagut de fer, ja que era autèntic glaç.

L'ascensió no va estar exempta de perills, tot i que vam riure força degut a la meva inexperiència i impetuositat. Segons el Jordi el Besiberi és ara un cim per sota de 3000 després de la quantitat de pedres que vaig tirar cap avall. Els Valencians inclús es van posar el casc. No se'n fiaven, però es que jo per moments me n'anava avall i a fe de deu que aquí si baixes de cop, ja no et recullen. :-o

La solució, "cuerpo a tierra" i com les pantiganes, a quatre grapes i anar esgarrapant, mentre els altres em miraven estorats com feia caure un cim dels Pirineus. Lògicament no hi ha proves gràfiques, ja que amb prou feina em podia mantenir a cota i els altres cabrons només feien que riure. Per sort, de seguida vaig poder agafar el camí i tornar a ser un bípede capaç de mantenir el cap per sobre dels peus.

Les vistes de la vall del Besiberri són d'escàndol. i el dia que vam agafar de pel·lícula

Un cop superat el perill el cangelo i tot la resta, coronem el Coll d'Abellers i ens disposem a fer cim al Besiberri Sud. D'aquí fins a dalt no hi ha cap mena de perill i només cal anar grimpant una mica fins a arribar al cim on ens trobem alguna altra gent que havien sortit des del refugi abans que nosaltres.

Al cim del Besiberri amb el Jordi, un autèntic crack i una companyia immillorable. Gràcies per acompanyar-me en aquest repte.

Les vistes des del capdamunt són un regal a l'abast de tots aquells que vulguin esforçar-se una mica per arribar aquí dalt. No els decebrà en absolut. Aneto i Maladeta al fons i els Besiberris Nord i Mig en primer terme.

Al Comoloformo, uns altres alpinistes fent cim. Nosaltres decidim no fer-lo ja que ens hauríem d'encordar i no anàvem preparats. Així que ens fotem el dinar i un cop retingut a la retina el paisatge impressionant desfem camí fins el Coll d'Avellers de nou on trencaríem cap a la vall de Barrabés fins a Caldes de Boí.

La baixada ens la prometem molt feliços però de seguida ens trobem amb una llengua de neu que una vegada més ens farà desviar de la ruta natural per tal de salvar-la, tot i que amb grampons es baixava de meravella i sense doncs amb un parell d'ous potser també, però nosaltres decidim fotre'ns els ous en una truita de patata i ceba, no fos cas que rellisquéssim i anéssim a parar de cap al Llac Gelat

Continuem perdent altura fins als Llacs de Gémena, un altre regal de la naturalesa a l'abast de més mortals, ja que fins aquí es pot pujar sense problema. Bordegem el llac i ens trobem uns flipats que a les 5 de la tarda pretenien fer cim i tornar a baixar. Tenint en compte que nosaltres portàvem 2 hores de descens i ens en faltaven 3 per arribar a Caldes, estimo que a les 12 de la nit els estarien rescatant a costa del contribuent. Però tots tranquils!! DUIEN FRONTALS. #Oletu.

Quan iniciem el descens del Llac cap al Pla de la Cabana, ens trobem un altre friky però en aquest cas amb més senderi, que també pujava cap al cim. Aquest se n'hi anava a dormir. Mira hi ha gent per tot a la vinya del senyor. Ens va ensenyar fotos de bivacs en ple hivern. No l'he trobat a Internet, però de ben segur que deu tenir Blog, Facebook, Twitter i de tot. Si algú en sap adreces, m'ho feu saber. M'agradaria seguir-lo.

La baixada fins al Pla de la cabana és una mica pesat, si bé abandonem les roques granítiques que ens han estat acompanyant les darreres 4 hores i comencem a perdre altura ràpidament fins a arribar a un dels llocs més guapos de tota la jornada. A més diuen els entesos que és el paradís dels Ceps. Jo no estava per posar-me'n a buscar gaires i el Jordi només volia mullar els peus.

Sembla que no havien engegat l'escalfador de l'aigua.

Allà dalt érem tot just fa 4 hores, i ara relaxant-nos i fent temps perquè ens vinguin a recollir. Les eugues poca conversa ens van donar. La veritat és que donava gust veure-les, de lo grasses i llustroses que estaven.

Un cop refrescats i arreposats, ja iniciem el darrer tram de baixada per dintre del bosc fins arribar a Caldes on el Jordi tractava de decidir si havia de fer La Porta del Cel amb els Estrallufats, o si pel contrari s'havia de quedar amb la seva companya, la Teia que val un imperi. 

Finalment va decidir fer la travessa i em va donar unes idees per el proper estiu.

BESIBERRI SUD 3.017 mts